La lluna en un cove

Perdre el nord

2009-05-20T20:39:00.005+02:00

Havia arribat el moment de tornar als orígens; deixar enrera una etapa i obrir-ne d'altres.

La carta de navegació em deia que estava fent el correcte, que m'aniria bé renovar paisatge...
Però just quan semblava que tot s'encarrilava cap a una direcció; el vent es posa a bufar fent girar la veleta en sentit contrari.

Aquest cop la brúixola ha deixat de marcar el nord i jo em poso a nedar a favor de la corrent. Agafo el timó ben fort, m'ajupo i espero que la mar torni a la calma.

Contra tot pronòstic, torno a lligar l'amarra en aquest port fins a nou avís.

Menjar-se la llengua el gat

2009-05-08T00:10:00.005+02:00

Des de fa un temps, m'he quedat com muda.

Les lletres es perden a l'infinit just abans d'arribar al seu destí; el meu vocabulari s'esmuny entre els dits com sorra de platja.
Em costa d'entendre que el diccionari té buits que no es poden omplir, que hi ha sentiments que no es poden explicar.

No m'he volgut forçar a empenyer unes paraules que sembla que s'hagin tornat tímides.
El silenci s'ha imposat amb una naturalitat sorprenent; sense mirades insinuants, ni somriures amb doble sentit, sense buscar, sense buscar-te...

Però aquest silenci ja comença a pesar com una llosa
I prometo que aviat el trencaré per tornar a cridar ben fort
que encara estic viva!

Cames ajudeu-me

2009-03-19T02:16:00.002+01:00

Fa dies que tinc poc temps per dedicar, ni a als meus, ni a mi, ni al cove...
Malgrat la pila de feina que s’acumula al meu escriptori, sempre que tinc una estona em poso roba còmoda, em calço les meves esportives i surto al carrer.

Corro, però no fujo de la realitat; no m'escapo de les meves pors. Només busco anar més lluny, volar més alt.
Troto diagonal avall, alliberant-me de qualsevol sentiment que em recordi un passat que sembla que es resisteix a quedar-se enrera.
M'agrada posar un peu davant de l'altre, sense companyia, sense música, sense presses; només el meu jo més anònim.
Potser imagino que en aquesta cursa imaginària podré atrapar somriures, o viure aventures màgiques que passen en països llunyans...
I mentre la sola de les bambes frega l'asfalt, vaig deixant al marge angoixes i mals de caps; aconsegueixo paralitzar el meu voltant per uns instants i que els meus llavis tornin a tenir gust de caramel.

El millor de tot és que durant aquesta estona no necessito plans d'entrenament, exercicis de tècnica ni pulsòmetre per sentir-me bé amb mi mateixa.

Durant aquests passeigs a velocitat moderada, els meus somnis van molt més enllà de l'arc de Sant Martí!

Una flor no fa estiu

2009-02-18T18:42:00.007+01:00

Gespa acabada de tallar, sabates noves de pell, sucre cremat...

Pins resinosos, pell de taronja...

... la sal del mar, polvos de talc

Terra mullada, dames descalces, llibres vells...

Cafè acabat de moldre, naftalina dins els armaris...

Pètals de roses caiguts, palla seca...

...colors de plastidecor...

...pòlvora de correfocs.

Flors d' ametllers...

...pastissos encara calents...

... la teva pell.

Si obro la finestra, tanco els ulls i em relaxo puc notar que l'aire comença a fer olor de primavera. Els rosers de Cervantes encara no mostren els seus colors...

... però intueixo tot el que estava adormit comença a despertar!

El prometre no fa pobre

2009-02-10T18:17:00.004+01:00

Prometo no tornar a fer d'electricista sense abaixar els ploms.
Prometo protegir-me amb un escut cada vegada que vinguis amb intencions de ferir-me
Prometo no anar més a la perruqueria, deixar que em facin el què vulguin i acabar amb un serrell similar al d' Arnaldo Otegi o al d'un Clic de Playmobil
Prometo estar més receptiva i menys defensiva amb qui no s'ho mereix
Prometo cuidar-me i deixar-me cuidar

Tornaria a posar el cap dins la closca si no fos pels sopars en bona companyia, per les visites no esperades i pels concerts en dilluns.
Sembla que el meu entorn comença a canviar a una velocitat que encara no controlo, però crec que m'agrada...

Per gustos, colors

2009-02-05T01:32:00.002+01:00

Feia uns dies que rumiava si tornar a canviar els mobles de l'habitació de lloc, però crec que ja he tingut totes les combinacions possibles i necessitava veure moltes les coses des d'un altra perspectiva...
Desprès de molt barrinar vaig decidir instal•lar la biblioteca al meu dormitori i traslladar l'estança. Vaig començar a treure llibres i llibres i a col•locar-los seguint un ordre lògic dins caixes de cartró. Durant molt dies he estat ballant amb lletres, passejant de la mà amb autors desconeguts i viatjant a móns reals i imaginaris.
Aquest dissabte tinc previst posar color a les parets del nou dormitori, tenyir d'esperança cada racó, dibuixar més somnis, esborrar antics odis i rancors, pintar nits de lluna plena...

Mentre intento no oblidar què he guardat en cada caixa, em ve massa sovint al cap un príncep blau que encara no sé si destenyeix.

Diuen que ens les mudances sempre es perd alguna cosa. Crec que si pogués triar què perdre, escolliria perdre la sal de les llàgrimes...

Hi ha més dies que llonganisses

2009-01-24T10:22:00.003+01:00

Avui fa un any que vaig obrir el cove; aquest racó ha sigut un refugi en els moments difícils, un trampolí en èpoques d'alegria, una porta màgica on he intentat traduir els sentiments en paraules...
Mai hauria cregut que els meus escrits podien interessar a algú; que faria amics tan diversos i que aquests em dibuixarien un somriure quan jo no fos capaç de fer-ho.

Avui toca bufar la espelma, però no sóc jo qui ho ha de fer...
Que bufi:

La Nimue, per ser la primera en aterrar al cove, per la màgia que desprèn al seu blog, tot i que ara estigui segrestada.
La Namaga, que amb un sol traç diu molt més que amb paraules
El que mai et vaig dir, que ara ha de cuidar d'ella i de la petita Muna
El Somia trufes, que fa molt que ha deixat d'escriure però tot i així encara espio dins el seu món per veure si ha tornat
La Lluna, capaç d'humitejar els ulls de qualsevol amb les seves paraules
El Tom, el guardià de ramats; a veure si es decideix a tornar a delectar-nos amb els seus posts.
La Petita criatura, que des de Rússia ens envia retalls del seu món i és única amb la camera als dits
La Teresa, de Paraules i mots, que em fa aturar davant els més petits detalls de la vida
El Paseante, sempre tan gentil, capaç de dirigir un equip de futbol, que em guia per camins que ell inventa
El Cesc, que té una sensibilitat extrema; que sempre té una paraula amable...
El Xexu, fan incondicional d'Antònia Font, per fer-me sentir sempre còmoda dins el món blogaire
El Skorbuto, per la seva facilitat d'endinsar-me dins les seves històries
El Vafalungo, que tan aviat em fa jugar entre els núvols com submergir-me en un univers de màgia i il•lusió
L' Striper, constant a l'hora de publicar, participatiu com el que més, i nou guia virtual d'una ciutat tan bonica com Manresa
El Peperines, que l'admiro per haver sabut trobar el camí de sortida, que de tant en tant es recorda de nosaltres i es deixa veure dins el cove
L' Eli, alegre, aventurera, que sempre té alguna bona pensada a l'hora d'escriure
La Bimbonocilla, que tot i haver passat per mals moments sempre ha sabut transmetre optimisme
La Pluguim constant, per fer-me reflexionar en més d'una ocasió
La Fada, tan dolça, tan especial; capaç de fer pocions màgiques del no res i de fer-me sentir nena amb els contes que narra
La Youwinterwish, per posar el seu granet de música a tot el què ens explica
La Stel, de Lluna plena, que amb frases simples diu grans veritats
El Buk, que fa uns haikus que m'encanten
El tacte de les paraules, que tot i haver-se acomiadat de nosaltres, acarona els sentiment com ningú ho sap fer
L'entranyable Shadow, per tots els pensament que vam compartir
La Martha, que m'aporta una dosis de vitalitat
La Yuna, que sembla que tot li comença a rutllar, que té una manera bonica de veure la vida
La Siberieee , que fa molt que no ens explica res...
L'Aprenenta, per la diversitat de temes que tracta, perquè m'ha ensenyat que cadascú ha d'aprendre a espantar els seus fantasmes
La Novesflors, que té una bonica manera d'explicar les coses
La Frannia, per fer-me pensar i reflexionar, per que m'encanta la manera que té de despullar els sentiments
La Daina, per ser capaç de dir molt en poques paraules
El Txarli, que fa poquet que ens coneixen, que té un esperit reivindicatiu molt sa, que no calla allò que pensa
L' Anna, que és nova dins el món blogaire
L' Òscar, que sempre em fa somriure
L'Anton de rebaixes, la Gemma, el Mq, l'Aina, la Maria Jesús, ... , tothom que ha passat alguna vegada per cove
I tots aquells que hi entreu de puntetes, sense fer soroll, sense deixar rastre

Gràcies a tots els que feu La lluna en un cove, de tot cor!

Amagar el cap sota l'ala

2009-01-19T19:54:00.003+01:00

Els meus Nadals sempre són tristos, i aquest any es presentava amb pinzellades de melancolia i enyorança.
Abans de festes volia ser invisible, tenir una capa màgica o una bombolla de vidre. Vaig probar de entrar dins una gavia de Faraday o fer un esclafit amb els dits per desapareixer del mapa. També vaig estar buscant alguna poció per dormir durant cent anys, però finalment i seguint el consell del noi del tractor, vaig decidir tancar-me dins una closca.
Allà dins no m'he sentit estranya ni indefensa; necessitava aïllar-me de l'exterior per sentir-me protegida.
No vaig tenir en compte que dins l'amagatall no hi ha cobertura, ni internet; i per qüestions d'espai tampoc es poden rebre visites. Però en part ja m'ha agradat això de no ser-hi per res ni per ningú.
I ara que m'he decidit a sortir de la closca; em trobo que la neu, la boira i el gebre han deixat un silenci agradable. Tot segueix allà on estava i necessito posar una mica d'ordre.

Entre mig d'uns paperots trobo una llista de propòsits d'any nou; ja està decidit que aquest any deixo la tristesa enrera; em dedicaré a mirar la vida com un infant; ompliré sacs de moments inoblidables, deixaré de fumar...
Tinc en ment que he d'escoltar més els batecs del cor dels qui tinc aprop; cuidaré més el cove (que últimament el tinc molt abandonat); teixiré camins d'autoestima, sembraré brots de tendresa; saltaré tots els obstàctles...

I si, també seguiré somiant amb llunes, estels i somriures

La millor defensa és un bon atac

2008-12-10T23:36:00.005+01:00

A la partida de la vida no existeixen els empats, no cal que m'escarrassi a demanar taules, que sé que no existeixen, tampoc no val picar a terra i dir: un, dos, tres, no jugo...

Durant molt temps he estat un peó amb ganes d’avançar més ràpid, tampoc hi han hagut daus per tirar; però si sóc capaç d'arribar al final del tauler aconseguiré ser de nou la reina, encara que jugui amb les peces negres...
He temptant la sort massa cops; ara, tinc a la mà les millors cartes, han entrat a la partida nous personatges, però tots són del meu equip.
Sóc conscient que he de tramar una bona estratègia, per aconseguir la jugada brillant i estic disposada a apostar-ho tot a una sola mà abans que caigui la bandera.

Sé que encara passarà temps fins pugui fer l'escac i mat; de moment només avanço posicions, en conto vint i tiro perquè em toca.

A partir ara sóc jo qui marca les regles d'aquest joc.

De porc i de senyor se'n ha de venir de mena

2008-12-03T17:43:00.005+01:00

S'està apunt de cometre un atemptat hidroecològic i humà; i ni la Conselleria de Mediambient, ni l'Agència Catalana de l'aigua ni l’Agència de residus hi pensa fer res per evitar-ho...
Es veu, que actualment, és lícit fer un abocador a menys d'un quilòmetre d'un nucli urbà, sobre la capçalera d'un riu.
Es veu que un poble de menys de 300 habitants pot suportar el pas de 27 camions diaris.
Es veu que un abocador de residus majoritàriament no orgànics necessita 13 xemeneies i un cremador de biogas...

Que et quedi clar que no es pot matar ni enterrar la vessant d'una conca en nom d'una restauració paisatgística.
Què pretens, que emigrem fugim i abandonem aquest racó de món que des de petits ens van ensenyar a estimar?
Em fa gràcia que precisament tu fossis el capdavanter per aturar altres projectes que no t'interessaven. Vas moure cel i terra, vas sortir davant tots els mitjans de comunicació a defensar el territori i ara ets el promotors d'aquest desastre. Què ha canviat? els incentius?
No entens que fomentar l'agroturisme i alhora un abocador no és compatible?

Encara no s'hi ha abocat res, avui encara hi som a temps; demà ja no, ja serà massa tard.
Els qui podien aturar-ho no ho han fet, però quan hagi passat la catàstrofe, la història s'encarregarà de jutjar-los.
Saps que el poder no pot manipular la natura, però et negues a admetre-ho.
Entenc que els abocadors són necessaris, però ni a qualsevol lloc ni a qualsevol preu.

Poques diferències et separen de la màfia italiana, però els teus insults no em faran callar; les teves amenaces reiterades no em faran tirar la tovallola. Que quedi clar!

Separar el gra de la palla

2008-11-13T17:44:00.005+01:00

Quan era petita, algú em va dir que la mirada és el reflex de l'ànima.
Des d'aquell moment vaig començar a dibuixar-les, a aturar-me davant d'elles i buscar allò que la boca calla.
Al llarg de molts anys he descobert que hi ha mirades que maten, mirades escrupuloses, penetrants, àcides, severes, maternals...
He buscat dins ulls aliens i he trobat mirades netes, curioses, pàl•lides, perdudes, serenes, innocents; mirades franques, directes, lliures, calculadores...
He observat que la vista pot plasmar tots els pànics, nerviosismes, inquietuds i tristeses que la persona amaga.
N'hi ha algunes que quan miren poden ser intimidants, indiscretes i acusadores; però n'hi ha més que quan miren acaronen, consolen i endolcen...
Hi ha mirades que il•luminen, d'altres que alimenten el desig, que són transparents, diàfanes, misterioses, insistents; mirades còmplices i mirades amigues.
Hi ha mirades perdudes entre mils de mirades.

I sí, també hi ha mirades com la teva, que canvien el color del món i fan que la meva s'ompli de màgia; encara que tu no te'n adonis...

Més content que un nen amb sabates noves

2008-11-05T18:50:00.003+01:00

Ahir, passejant per carrer Pelai amb el cap als núvol, em van cridar l'atenció unes botes.
Vaig entrar i només posar-me-les em van dir xiuxiuejant que tot i ser negres pensaven omplir de colors tots els moments grisos. Em van dir a cau d'orella que m'ajudarien a avançar pel camí, encara que trobin obstacles, fang o pols; que no tot seran camins d'afombres de pètals de rosa...
Em van explicar que em faran saltar entre els núvols i ballar al ritme de la música de la vida; que no dubtaran quan es trobin davant d'una cruïlla ni tindran por de saltar alt, molt alt. Però tampoc no tenen intenció de precipitar-se al buit...
Em van dir que no tenen talons per poder córrer si és necessari, però si cal poden anar amb peus de plom; que les seves petjades no seran més que el record del passat.

Ahir, amb les botes noves, vaig entendre que caminar és més que posar un peu davant de l'altre.

2008-10-23T19:28:00.002+02:00

Moltes vegades em pregunto si hi ha algú prou lúcid per diferenciar allò que és normal d'allò que no ho és...
Hi ha masses persones que em miren com si no hi toques.

No vull creure que sigui excèntrica per tenir massa sovint el cap als núvols i la mirada perduda; per ordenar la roba per colors; per gaudir passejant sota la pluja sense paraigües...
Per pensar que ningú és tan fort ni dur com aparenta; per mirar si he agafat les claus de casa dues vegades i les del cotxe quatre.
Per creure que hi ha silencis que volen dir més que algunes paraules, per imaginar somnis sense saber si mai podran volar, per raonar disbarats...
Per sentir-me immensament viva quan l'aire m'acaricia la cara; per somiar en blanc i negre, perquè em dius que tinc el poder de crear i manipular espais.
Per emocionar-me quan sento tocar un violí, perquè m'agrada que casa meva faci olor de productes de neteja, per col·leccionar mirades...

I la veritat és ara mateix que m'importa un rave si algú creu que no volto rodona.

Cada dia no és diumenge

2008-10-15T23:28:00.001+02:00

Diuen que avui hauria de ser un dia especial per mi; just avui que arribo al quart de segle...

Per primera vegada en molt de temps sento que ja no m'encamino cap a una imatge borrosa d'allò que realment vull ser.
No bufaré cap espelma, però acluco els ulls i demano que la lluna passi prop de la meva finestra i xiuxiuegi dolces històries cada nit.
El meu millor regal no és més que tots els somriures que cada dia em regalen els que m'envolten...

M'acaronen records de tota aquella gent que he anat coneixent al llarg de la vida. Alguns ja no hi són, d'altres s'han anat distanciat; alguns estan més propers que mai, d'altres hi són des del primer dia i vull que em segueixin acompanyant.

Estic ben segura que tota la gent que és important per mi avui es farà notar d'alguna manera; i això simplement em fa feliç :)

De la mort ningú no se'n escapa, encara que sigui Papa

2008-10-01T10:45:00.006+02:00

Com passa el temps de ràpid! Sí,si, avui fa un any que vas emprendre un camí diferent al nostre, però diuen que és llei de vida.

Al principi vàrem intentar no posar cares tristes, perquè tu ens ho havies demanat; però durant moltes nits només van ploure llàgrimes. Ell va ser qui més va tardar a assumir-ho.
Com han canviat les coses amb aquests mesos...
Saps, el nen ja ha acabat la carrera i no paren de ploure-li ofertes de feina; a l'apartat d'agraïments del seu projecte et va dedicat tota un pàgina. N'estaries orgullosa. Va decidir quedar-se la teva habitació, canviar els mobles i pintar-la taronja i blava (va quedar horrorós!); però encara no s'ha vist amb cor de traslladar-se.
Els papes fan tot el que fins ara no havien pogut fer; la mama ha tornat a estudiar i crec que ara comencen a gaudir de la vida. Ja els hi tocava.

Jo, tinc molt present el què em vas dir mentre estàvem estirades de costat, al llit de l'hospital amb les mans entrellaçades. Hem vas repetir que no parés de somriure, que ningú em fes canviar, que no em deixés influenciar...
Em vas aconsellar que guardés a la butxaca tots els records entranyables que hem viscut plegades, que no deixés d'expressar els meus pensaments i que lluites per assolir els ideals.
No he oblidat que volies que fes realitat els meus somnis, que no deixés que em fessin mal, que aprengués a buscar la felicitat...

Saps, ja ningú m'acarona els cabells com ho feies tu, ni juga a passar els dits dins els meus rinxols. Ja ningú m'abreuja el nom; bé, algú si que ho fa, però molt de tant en tant. Ja ningú m'espera per llegir el diari. Ja no sóc la cuqueta de ningú, ni m'omplen la cara de petons. Ja ningú em truca deu vegades al dia només per sentir la meva veu...
Si sabessis que he tornat a caure dins el mateix forat, patiries. Amb tu tot era més senzill... Però lluito cada dia per espantar les meves pors.

Em va costar d'entendre que la tristesa de veure'ns patir et va consumir.
Mai vas parar de regalar-nos guspires de llum; vas donar-nos tot el què erets sense esperar res a canvi. El teu millor regal va ser la teva companyia...

Pots estar ben segura dins nostre encara estàs molt present.

Ni caixa ni faixa

2008-09-03T17:14:00.004+02:00

Si, si... Tu n'ets el culpable!
Tu, que em mostres un rostre que em costa de reconèixer
Tu, que reflexes una ferida mal cicatritzada
Tu, que deformes la meva realitat
Tu, que intentes difuminar uns ulls encara inquiets
Tu, que dibuixes tots els meus dubtes, febleses i pors...

Però he descobert que no ets res més que un món paral·lel, una altra dimensió
Ja no em fa por encarar-me a tu; sé que sóc capaç d'enfrontar-me a tu fit a fit i sortir-ne vencedora.

Fa massa temps que per mi vas deixar de ser màgic

Tot peu descalç, té el seu recalç

2008-09-03T16:02:00.003+02:00

Vam prometre no demanar-nos explicacions;
saps tan bé com jo que aquesta situació és passatgera, i que la relació s'aguanta per un fil, però si es trenca, caic.
Et vaig demanar ajuda i vas accedir, sabent que jo no et puc oferir el que tu vols a canvi.
Ets conscient que el joc es pot acabar quan tu vulguis, i em dol que paguis aquest preu per tenir-me un temps més al teu costat.

Saps que mai et podré agrair el que fas per mi; però això no et dona dret a trencar les normes...
Si et demano espai, perquè només proves d’absorbir-me?
De què tens por quan un desconegut el somriu per carrer?
Perquè et molesta que algú es preocupi per mi?
Em dius que a ell el miro com fa temps que no et miro a tu, que quan el veig els ulls em tornen a brillar; però jo no ho he buscat i tots dos sabem que ara mateix no puc estar amb ningú.

Què esperes de mi si saps que el meu cor ja no et pertany?

Ensopegar dos cops amb la mateixa pedra

2008-08-27T16:14:00.007+02:00

Cansada de caminar i no anar enlloc
Cansada d'amagar la cara rere un somriure forçat
Cansada de no saber lluitar sola i retindre'l al meu costat
Cansada de marejar-me cada cop que aixeco el cap
Cansada de no poder dir el què sento per tu
Cansada d'amagar una mirada que t'ho diria tot
Cansada de buscar respostes i no trobar-les
Cansada d'equivocar-me una vegada i un altra

Cansada de tot, però amb ganes de tornar a avançar, de tornar a somriure, de tornar a volar, de tornar a estimar, de tornar a sentir, de tornar a cridar i de tornar-me a equivocar.

Bona excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua

2008-08-11T16:19:00.002+02:00

Encara hi ha qui no entèn que això no és una excusa.
No pretenc que ningú senti llàstima per mi...
Tampoc vull que em prenguin per sonada o creguin que no volto rodona.

Emmig d'un sentiment de culpa i egosime, utilitzo a qui no hauria d'utilitzar per sortir del pou.
No demano que ningú ho entengui, nomès vull no ser jutjada pels ulls aliens.
Mentre la meva silueta es difumina lentament, intento acabar amb un malson que sembla que es repeteix.

No em veig en cor de seguir lluitant per amors immpossibles; ara tampoc tinc res a oferir-te.
Voldria dir moltes coses, moltes, però sento que encara em falta força.
Massa sovint noto que el mòn gira en direcció contrària a la que jo voldria.

Qui dia passa, any empeny

2008-07-27T13:25:00.004+02:00

Casi un mes sense Adsl i tantes coses sense poder explicar.
Un mes marcat per la música tradicional, ritmes ètnics i bacanals romanes...

Aquest estiu, els sentiments es balancegen suaument sobre l'hamaca, amb pànic a tornar a perdre l'equilibri.
Mans que es busquen en el silenci d' una sola nit, encara que mai s'han arribat a trobar.
Mirades que no volen descobrir els vertaders sentiments, però els teus ulls em diuen que tens por que et tornin a fer mal.
Torno a estar immersa en una batalla que creia vençuda, però aquest cop sóc jo qui demana ajuda... I no et puc demanar que m'acompanyis en aquesta cursa, tan plena d’obstacles.
Perdona'm, però saps que jo de punts i finals no en sé fer

De manies els metges no en curen

2008-06-20T00:30:00.005+02:00

Vaig desar aquesta històries al calaix de records, vaig tancar amb clau i forrellat i em vaig prometre no obrir-lo mai més; però ningú em va dir que seria tant difícil.
M'hi vaig enfrontar en adonar-me que m'havia convertit en un reflex difuminat, en una nina de paper.
Les fulles caigudes del calendari van ensenyar-me a assumir-ho però no a parlar-ne.
I encara ara, massa sovint, els ulls dels qui m'envolten em busquen, examinen cada un dels meus moviments; a cada àpat, a cada mossegada...

Creus que no recordo que em van haver de tornar a ensenyar a viure?
Que vaig haver de reconstruir tots els meus somnis?
Que em van haver d'esbossar i emblanquinar un nou somriure?
Creus que no em va costar trobar motius suficients per oferir-me un demà?
Creus que tot això s'oblida?

Fa molt temps que vaig deixar de ser espectadora de la meva vida; que ningú demani que cada dia em justifiqui.

Qui juga amb foc es crema

2008-06-06T12:07:00.005+02:00

Diuen que qui juga amb foc es crema, i últimament no paro de fer malabars amb petites dosis de surrealisme. Camino de puntetes per sobre una corda fluixa amb por de perdre l'equilibri i que no hi hagi xarxa.
De vegades voldria ser l'home bala i sortir volant fins la lluna, però a mi les atraccions em maregen...
M'agradaria pintar-me el nas de vermell i regalar il•lusió, però jo de dibuixar somriures no en sé.

Tot seria més fàcil si pogués aconseguir una vareta màgica o un barret de copa i treure un conill de la txistera.

Qui té un bon amic, té un bon abric

2008-05-26T20:28:00.004+02:00

En un món ple de llops ferotges, madrastres malvades, monstres verds i ogres babaus; encara hi ha qui em fa sentir com una princesa.
No busco herois que em rescatin de castells encantats, no vull que matis cap drac ni que portis armadura; tan sols desitjo que em facis somiar móns màgics.
I no és coincidència que els dies que et veig no pugui dormir; sé que la culpa no és de cap pèsol...

Renyeixen els amants i s'estimen més que abans

2008-05-21T11:07:00.008+02:00

Ella estava en plena adolescència quan el va conèixer; tenia el cap ple de projectes que mai es van arribar a realitzar. Ell tampoc tocava de peus a terra, però tenia empenta, era decidit i treballador.
Els jocs de mirades i flirtejos van durar poc; les sorpreses del destí van fer-la créixer de cop, deixant de somiar en contes de fades per fer-se cura de tres malalts. La situació va durar poc més d'un any, veient-los marxar a tots en dos mesos de diferència.
Ell, pacient la va esperar i recolzar en tot moment. La situació era delicada, però desprès de donar-hi voltes va decidir acollir-la a casa els pares i en poc temps va passar a ser una més de la família. S'estimaven, però no tenien l'edat per casar-se ni eren les circumstàncies adequades.
Vivien com germans, però l'adoració de l'un vers l'altre va fer que els sentiments no es refredessin i els mals temps s'esfumessin.
Tan bon punt ella va complir la majoria d'edat es van casar. Va ser una cerimònia discreta, només hi van assistir els amics més íntims; ells ho van voler així.

Però aquesta història no acaba amb un "van ser feliços i van menjar anissos"; també han viscut èpoques amargues, s'han esbarallat i s'han fet mal però han après a perdonar-se. S'han entregat mútuament, sense pors, sense demanar-se mai res a canvi. Han compartit l'alegria de veure créixer els fills. Han hagut d' acomiadar a molts essers estimats. Han estat amics i còmplices. Mai s'han perdut en exigències ni reclams muts. Han superat una pila d'adversitats plegats. Han sabut alçar la bandera de l'afecte i el respecte. Han descobert que l'amor es desgasta, però no mor, es construeix, es renova, es fa fort i reviu. I han trobat la manera perquè la inèrcia i la rutina no sigui un retret, sinó una cançó.

Felicitats pares, 30 anys són tota una pila!!!

No tenir pèls a la llengua

2008-05-19T12:32:00.005+02:00

La teva presència em fa sentir viva, em dispares l'adrenalina; un exèrcit de formigues recorre tots els racons del meu cos quan els teus llavis freguen el meu pòmul, perdo el control del moviment i els pèls se'm posen de punta...

I sí, quan et veig encara m'enrojolo!

De mica en mica s'omple la pica

2008-05-14T12:39:00.006+02:00

Necessito dies de 30 hores per poder dormir dins la calidesa del llit i imaginar nou somnis.
Necessito passejar per empapar-me del meu paisatge com si fos una turista.
Necessito cafès en bona companyia per deixar volar les preocupacions.
Necessito tancar els ulls per manipular els espais i que la mà no pari de dibuixar
Necessito silenci per escoltar un cel de violins.
Necessito resultats per trobar sentit a feines gratuïtes.
Necessito aire per saber que el poder no pot manipular la natura.

I sí, també necessito la teva mirada encara que no sigui capaç d’aguantar-te-la...

Més es va perdre a Cuba

2008-05-08T00:21:00.003+02:00

Vas arribar sense avisar, just en el moment que més ho necessitava. Sense pretendre-ho em vas fer ballar el cap, i encara el tinc en dansa...
Vas marxar de la mateixa manera; et vas allunyar de mi sense que jo t'ho hagués demanat mai. No hi ha pitjor toruta que el silenci o la indiferència. Però no sóc qui per demanar-te explicacions...

Crec que la distància no ofega els pensaments, que tan sols els endormisca. Saps tan bé com jo que els amors platònics que poden ser reals i els reals, platònics; i mai he cregut en amors impossibles. I que en aquest partit tu jugues amb avantatge...

I ara que havia començat a oblidar-te, pensant que més es va perdre a Cuba, tornes a entrar a la meva vida; però espero que aquest cop sigui per quedar't-hi.
Ben mirat, les històries mai acaben abans de començar i aquesta no podia ser-ne la excepció.

El llegir (no) fa perdre l'escriure

2008-04-28T12:37:00.002+02:00

L'amor per la lectura s'aprèn però no s'ensenya.

El padrí tenia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes de llibres de totes mides, al mig de la sala una taula d'escriptori i un sofà encarat a la finestra. Li agradava ordenar-los per temes, autors, alfabèticament... Curiosament ningú no hi entrava sense que ell hi fos present, però jo era la nineta dels seus ulls i em deixava estar hores i hores a la petita biblioteca. Podia agafar qualsevol del seus tresors i fullejar-los amb la única condició que el tornés al lloc on l'havia trobat. Escollia un llibre a l'atzar, olorant unes planes plenes d'història i llegint-ne petits fragments.
Quan els seus ulls van perdre visió, em demanava un títol i la iaia llegia per ell; jo era massa petita per fer-ho...

Jo tot just tenia deu anys i acabava de guanyar els jocs florals de l'escola; en arribar a casa ell ja no hi era, però entre les seves coses la iaia va trobar una nota per mi:
"Cuida'm la biblioteca, estima-la com jo ho he fet i ves afegint-hi els llibres que s'ho mereixin. Però aquesta no és la meva herència, per a tu et reservo l'amor per la lectura"

Amb els anys, he entès que cada llibre és la porta d'entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginàries, un acompanyant de la soledat.
He aprés a enamorar-me dels personatges, a acaronar les paraules, a convertir-me en part del llibre.
He descobert que puc ser còmplice d'un munt d'històries, que puc viure moltes vides, que hi ha paraules que sembles escrites només per a mi.
He sigut capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, a construir ponts entre el passat, el present i el futur, a creure que els somnis no tenen límit, a fugir del món a través dels ulls dels autors.

Des de llavors, sempre que acabo un llibre en tinc un altre esperant a la tauleta de nit, impacient per iniciar plegats un nou viatge per l'espai i el temps.

Quedar-se amb un pam de nas

2008-04-21T11:21:00.004+02:00

El va esperar tota la nit asseguda al tamboret del racó de la barra d'aquell bar. Els seus ulls es perdien en la foscor del local sense ser massa conscient d'allò que passava al seu voltant. El fum del tabac l'emboirava els pensaments.
El grinyol de la porta la retornaven al món real, desitjant que aquest cop fos ell qui hi accedís. No havien quedat, però intuïa que aquella nit el veuria. El cor li deia que havia de seguir esperant; el cap, que ja no valia la pena. Fins que al rellotge sense agulles els minuts van deixar de tenir 60 segons no va entendre que no vindria.
Qui sap si aquella nit en somnis el tindria més proper?
Només li quedava anhelar que potser l'endemà el veuria.

Sabia que la culpa era seva, tota seva, per esperar allò que no es posseeix.

Quan la senyora es vesteix, el rellotge no existeix

2008-04-10T11:58:00.003+02:00

Guapa es la historia de quien no se da por vencido en el maravilloso mundo de encontrarse a uno mismo, de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos, de quien llena la almohada de inseguridades pero al levantarse siempre hace la cama, de quien sonríe de verdad y como antes sin darse cuenta de quien consigue que lo que quiere y lo que le apetece hagan las paces, de quien hace del tiempo un aliado sigiloso que, cada mañana y frente al espejo del alma, le hará sentirse cada vez un poco mas guapa.
La Oreja de Van Gogh

Estic farta que em diguin que faig mala cara, que m'he aprimat, que em veuen apagada...
Per sort aquests darrers dies he rebut una injecció d'autoestima; val a dir que ja em tocava!

Miro al mirall i m'agrada el què hi veig, m'accepto tal com sóc, només busco sentir-me a gust amb mi mateixa.
I no, ja no m'importa que intentis fer-me sentir menuda; potser algun dia t’ofegaràs en la meva indiferència.
No m'importen els cànons estètics; he descobert que la bellesa està als ulls del observador.
No m'importa ser més baixa que la resta de la gent; diuen que al pot petit hi ha la bona confitura (encara que n'hi hagi poca)
No m'importa sentir-me diferent; jo també sóc molt més guapa quan no em sento lletja

I és que avui em sento guapa, i qui em digui el contrari me'l menjo amb patates!

Tirar la pedra i amagar la mà

2008-04-07T12:21:00.004+02:00

El seu únic delicte va ser estar al lloc i moment equivocat. També trobar-se a persones poc preparades, plenes de prepotència i xuleria.
No era un control rudimentari d’alcoholèmia, tenien ganes de passar's-ho bé, de demostrar que el poder de la gent augmenta si vas armat i amb una porra.
Va aturar el cotxe tranquil, tenia la certesa que després de bufar podria continuar; aquella nit no havia begut ni una sola gota.
El resultat: 0,00 ; però li agrairíem que ens acompanyés un moment al furgó, hem de fer un simple tràmit...
Fora els ulls dels testimonis tot era més senzill, ells es divertien i no corrien cap risc.
En cap moment va intentar revelar-se, les manilles l'impedien protegir-se. La pressió d'una bota a la cara no el deixaven ser conscient d'allò que realment estava passant. Les punys queien amb ràbia sobre el cos indefens, cada puntada era una mostra del seu odi acumulat. Sentia com l'asfalt li cremava la pell de la galta, com cada part d'ell s'anava debilitant i inclús va deixar de cridar que paressin i va perdre el coneixement.
Ells, espantats, van dur-lo a urgències. Potser aquest cop s'havien passat de la ratlla. Eren sis contra un i l’escàndol hauria estat massa gros.
Amb amenaces van aconseguir el seu silenci, fins i tot un d'ells va ser visitat per una petita fractura a la mà. La seva coartada era perfecte, llavors només els quedava detindre'l i seguir amenaçant-lo per tal de modificar la seva declaració.

Encara hi ha qui no sap que no hi ha el crim perfecte, hi ha detalls que sempre s'escapen encara que ells siguin professionals a detectar-los.
Els morats i rascades van tardar a desaparèixer; el temor i l'angoixa d'aquelles hores segurament no cicatritzaran mai.

Aquesta història és massa trista per no ser certa; massa propera per explicar-la d'un altra manera; tot i que encara no ha acabat. Després de dos anys d'espera haurà de tornar a reviure aquell mal son, a sentir un seguit de mentides, falses acusacions i denúncies per salvar la pell d'aquells que no ho mereixen. Sentir-se indefens davant la llei omple de ràbia, d'impotència. Però hi ha fets que no es poden manipular i a la llarga sé que tothom té el què es mereix.

Que ningú pensi que un uniforme dóna immunitat. Vull creure que tots som iguals i no uns més iguals que els altres.

Amagar el cap sota d'ala

2008-04-02T10:36:00.003+02:00

No, no, a mi no m'enganyes!
Creus que no m'he fixat que poses música a tots els moviments; que vesteixes els meus sentiments de colors sense ni adonar-te'n; que amb mi t'agrada jugar al gat i a la rata...
T'he mirat de reüll i he pogut veure guspires de màgia; sé que pausadament t'apropes als racons més obscurs del meu cor i hi encens un llumí; que intentes fer-te l'humà i l'imperfecte....
No he passat per alt que brilles amb llum pròpia, que tens el do de suavitzar-me les tensions, d'esmicolar la tristesa; que intentes robar-me el cor amb escuma de trossos d'estel...
Digues, on les has amagat? Ves amb compte, un àngel sense ales no pot volar.

Amb mi no conjuris encanteris, saps que corro el risc d'enamorar-me'n.

Qui no es consola és perquè no vol

2008-03-27T11:56:00.005+01:00

L'edifici l'alça imponent davant els vianants, observant la marea humana que oneja dia i nit; aquesta no s'atura a contemplar-lo detingudament, però sembla que això no importa.
El hall es presenta majestuosament, grans escalinates et conviden a accedir-hi. La il•luminació és abundosa, deixant pocs racons en segon pla, orfes de llum.
El passadís es corba intentant jugar a cuit i amagar amb els visitant; segurament s'entretenia més quan les joies i els vestits de gala eren la seva presa.
Una mena de pingüins t'ajuden a cercar la teva porta. La cortina s'enretira i es pot entreveure el què fa molt temps que imaginaves. L'aire de l'interior t'envolta fins atrapar-te, et comprimeix el pit i la pell s'eriça. Hi ha espais que emocionen, i aquest n'és un.
Finalment aconsegueixes seure al lloc que et correspon, les llums sembla que et somriguin es van difuminant fins quedar un ambient tènue... Aquest cop no s'aixeca el teló, però surt a l'escenari qui tu esperaves. El món s'atura durant uns instants, el cap deixa de pensar i l'oïda s'aguditza. Ella deixa que la seva veu brolli, invadeixi l'espai. L'aire de la sala vibra i durant dues hores s'evadeixen les preocupacions, trobant-te dins un núvol de cotó.

Els comiats sempre són emotius, però aquesta és diferent: la màgia per avui s'ha acabat, però això és el seu nou principi.

Sí, sí... Ahir hi vaig estar, mirant enrere i buscant entre els meus records...

2008-03-21T10:43:00.002+01:00

Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornarte aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.

Lax'n'busto
Llença't

Fa uns dies he tornat a dibuixar per plaer. Feia anys que no ho feia i certament hi ha coses que no s'obliden.
Esmolo la punta del llapis; davant del full en blanc només espero esboçar passions, perfilar sensacions.
Sense adonar-me'n traço pinzellades de sentiments, dissenyo somnis de llum i d'ombres. Ressegueixo somriures de contrastos i pinto aquelles mirades que m'agraden tant plenes de matisos...
Potser dibuixo per aturar el temps, per construir un nou camí cap a la llibertat.
Serà qüestió de llençar-me i no pensar en el què vindrà... Ben mirat un llapis mai no dibuixa sense una mà!

Quan arriba la mort, no hi ha remei en cap hort

2008-03-17T20:33:00.004+01:00

De vegades no comprenia d'on treies les forces per seguir lluitant, per seguir somrient. La teva flama feia catorze anys que començava a apagar-se. En tot aquest temps he vist com semblava que et consumissis i la nostra companyia et feia tornar a cremar amb fes força. Vas esperar que et vingués a visitar per despedir-te de mi, però no vas avisar que allò era el comiat...
Tu no podies parlar, jo no et podia sentir, però malgrat tot ens enteniem.
Cada vegada que senti olor de caliquenyo tancaré els ulls i estaré més aprop teu. També ho faré quan vegi un hort ple de patates i tomaqueres, quan vagi a veure els gegants del poble, encara que ja feia anys que no m'hi podies acompanyar, però t'ho explicava i tu reies...

Tots sabiem que aquest dia no tardaria a arribar, però la vida no m'ha preparat per tants comiats en tant poc temps.

No mirirs, enrera si no ens vols veure plorar.
Un petó

Menjar la llengua el gat

2008-03-12T12:29:00.004+01:00

Hi ha paraules que només són paraules; n'hi ha d'altres que per sí soles tenen una màgia especial, que si se'n despenja un bocí perden sentit
Mai he entès aquesta mania tecnnològica d'abreviar segons quins mots...

Un pto o un b7 sempre són benvinguts, però són aquella mena de petons fets per compromís, sense ganes. Està clar que mai no podrà arribar a ser un PeTó.
Per mi un t'mo o un stm no em valen; ja és un codi prou complex com per jugar a despistar les lletres.

En alguns temes la meva prioritat no és l'espai ni el temps...

Fent i desfent aprèn l'aprenent

2008-03-07T17:29:00.004+01:00

Diuen que moure els mobles de casa habitualment és buscar una nova manera de veure les coses; potser perquè no ens agrada el paissatge que ens envolta, potser perquè no estem contens d'alguns aspectes de la nostra vida.

Desprès d'uns dies donant-hi voltes he decidit belludar la decoració. He fet neteja a fons, amb tot el què això implica: ordenar records i llençar allò que no vull que segueixi formant part de la meva vida. També he canviat tots els mobles de lloc unes cinquanta vegades, però finalment gran part del mobiliari ha tornat al seu origen. He canviat els llenços i fet neteja del armari... Crec que d'aquí pocs dies hauré de canviar de vestuari.
Fa dies que barrino si tallar-me la melena...

Estic esgotada, potser hi ha masses coses del meu entorn que no m'agraden; caldrà posar-hi remei!

Al cul me les fots per falta de butxaques

2008-03-04T11:54:00.004+01:00

Es una niña aniosa, siempre consciente de no ser la bastante buena, de no ser calcada a los demás. Sus padres son buenos, pero ambiciosos, exigentes y dejan claro que el fracaso no es una alternativa, que para ellos y para su niña no existe lo bastante bueno. Un día se salta la comida y se siente bien... Hasta cierto punto, tiene la sensación de que se ha librado de los temores que la agobian. Se salta el desayuno y experimenta el vértigo de la nueva y tonificante sensación de control. Se prueba a sí misma y descubre que le falta algo. Se compensa por ser tan buena. Y así está ahora... Era una cría tan buena y se esforzava tanto... Tiene veintetrés años, sigue aparentando trece y todavía no se considera la bastante buena...

Zapatos de caramelo, de Joanne Harris

Tot això ja està passat. Vaig arribar tocar fons, a sentir com m'anava consumint lentament però aquesta batalla ja la vaig guanyar fa temps.
No em recriminis que he passat de cigne a aneguet lleig en poc temps. En aquest sentit he aprés a no deixar-me manipular...

Una mirada val més que mil paraules

2008-02-28T20:36:00.004+01:00

M'entesto a no mostrar el meu jo veritable, a amagar-me rere una mascara, a fer-me l'esquerpa, a no ensenyar els meus sentiment, a no donar el codi per obrir la meva caixa negra, a no deixar-me estimar...
Potser tinc por de no sentir-me compresa, que no m'entenguin quan parlo o que em facin mal.
No creguis que sóc de gel; saps que els ulls em delaten, però tan pocs ho saben veure...
Potser, el què necessito és que m'abracin
Hi cavo entre els teus braços?

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones

2008-02-25T12:20:00.003+01:00

Em vas demanar la lluna sabent que no te la puc donar;
vaig fer veure que no et sentia...

Sé que me la tornaras a demanar i jo t'explicaré el conte de l'ase que es va menjar la lluna...

Hi havia una vegada, un pagès que tornava de mercat amb el seu ase darrere. En arribar al mas ja començava a fer-se fosc; l'ase, després del llarg camí tenia tanta set que va estirar el pobre pagès fins a la bassa per tal de beure. La lluna es reflectia a la bassa com un mirall, i quan l'ase ja feia una estona que bevia un núvol va tapar la lluna i el reflex va desapareixer. El pagès, esglaiat va anar a buscar tots els veïns pensant-se que el seu ase s'havia begut la lluna. Tothom va acudir-hi per veure si hi podien posar remei; van inspeccionar l'animal i quan ja havien decidit obrir-li la panxa va sortir la lluna reflexada de nou a la bassa.
Entre tots van decidir pescar la lluna... Ho va provar amb canyes de pescar, amb pales, amb filat de caçar ocells... però no hi havia manera. Es van passar tota la nit mirant d'agafar la lluna, fins que la son va poder més i van decidir tornar cap a casa.
Llavors la lluna va picar l'ullet al sol i aquest va ocupar el seu lloc a la bassa.

Isabeleta no juguis amb la farina, que tots es casaran i tu quedaras fadrina.

2008-02-21T17:32:00.004+01:00

Avui ens hem dedicat un somriure que no s'ha fet realitat.

Avui m'has mirat pensant que no et veia;
t'he vist, t'he mirat i t'he estimat: en secret

A poc a poc i bona lletra

2008-02-18T11:25:00.003+01:00

Moment d'acomiat
desprès d'una llarga vida
llagrimes amargues
pel sol fet d'haver estimat.

Fragilitat d'un mirall
fragilitat d'un humà
que amb la seva fugida
de mi s'endu un retall.

Les meves llàgrimes s'estan tranformant en bells records. Espero no oblidar mai el problema del gavilan...

Iba una bandada de paloma, les encuentra un gavilan y les dice:
-¿Donde vais bandada de cien palomas?
- No somos cien- repuso una de ellas- Pero si a las que somos le unes la mitad, el tercio mas tú gavilan; seremos cien justas.

¿Cuantas eran?

Bufar i fer ampolles

2008-02-13T11:47:00.002+01:00

Desitjo que el món sigui quadrat, caminar descalça per la platja, que m'estimin, un gelat de xocolata, el desig d'aconseguir l'objecte de desig...
Desitjo un peto al coll, que em dediquin una cançó, creure en contes de fades, l'aroma del café, que les pors desapareguin...
Desitjo la brisa del mar a la cara, un núvol de sucre, ballar un tango, perdre la vergonya, que dos més dos no siguin quatre sino infinit...
Desitjo que m'acaronis els cabells, una posta de sol, tocar una estrella, tornar a sentir-me nena, actuar amb passió...

Desitjo que algú em regali a cau d'orella un "et desitjo"

Si tot fos tant senzill com desitjar...
I ara bufa i demana un desig
(i per demanar que no quedi!)

De més verdes en maduren

2008-02-11T12:51:00.000+01:00

Mai no he cregut en princeps blaus, castells encantats ni contes de fades.

Però aquest cop he besat el meu príncep
i aquest s'ha convertit en granota!

Si no vols pols no vagis a l'era

2008-02-06T12:28:00.000+01:00

Noia, noia... Si no vols pols no vagis a l'era!!!

Però aquest cop la pols ha vingut a mi i resulta que m'agrada...
Maleït estúpid, ara que havia conseguit oblidar-te!

A la casa que hi ha un vell, no li falta consell

2008-02-02T11:39:00.000+01:00

Sé que encara em queden llàgrimes; de moment un comiat i un somriure.

Necessito agraïr-li moltes coses, de moment em quedo amb ...

-El problema de les "palomas y el gavilán" (sempre recordaré que eren 54)
-Les paraules adequades que sempre sabies trobar
-Les rialles que ens encomanaves
-Les ganes d'aprendre tot i l'edat
-L'Estroyky, el Coeman, l'Oto, el Ricard, el Ronaldino, el Rajon ...
-L'ero d'anar a fer el café; i les curses per marxar!
-Ensenyar-me a fer punt de creu (de ganxet no en vaig aprendre mai)
-Els bolsos, jerseis i collarets que vem fer plegades
-Per patir quan no erem tots a casa
-Tantíssimes trucades nomès per saber què feiem
-Fer-nos de despretador
-Llegir el diari junts
-No deixar-nos de la mà

Mil gràcies i un peto d'aquells que sonen

"Perque no és més gran qui més ocupa, sino qui deixa un major buit quan s'envà"

La dona borratxa i el vi al celler, tot no pot ser

2008-01-31T11:02:00.000+01:00

Ara que veig que ja no ho necessito...

No vull seguir mirant el mòbil.

Tot i que se que quan torni a sonar...

el temps es s'aturà de nou i tornaré a fer aquell somriure

Cel rogent, pluja o vent

2008-01-30T12:29:00.000+01:00

Vermell s'escampa sobre el cel,
tapa els núvlos, para el vent.
Ara surt el primer estel,
ara el sol ja es va ponent.

Cel rogent, pluja o vent

La lluna ja espia,
el sol s'acomiada lentament.
En el meu cap sols melangia
nomès ell en la meva ment?

Cel rogent, pluja o vent

Demà neixarà un nou dia,
demà tot serà diferent.
Ocells cantaran fina melodia
i ell no seguirà en mon pensament

Color de gos com fuig

2008-01-29T12:36:00.000+01:00

Ara que m'ho miro des d'un altra perspectiva...

ara m'adono que la vida no està feta de...

... blancs...

... ni negres...

La vida està feta de grisos, però a mi m'agrada pintar-la de rosa

A la tercera va la vençuda

2008-01-24T12:33:00.001+01:00

Pànic davant el full en blanc.
Aquest, cop no; aquest cop sé que tot anirà bé...