Encara hi ha qui no entèn que això no és una excusa.
No pretenc que ningú senti llàstima per mi...
Tampoc vull que em prenguin per sonada o creguin que no volto rodona.
Emmig d'un sentiment de culpa i egosime, utilitzo a qui no hauria d'utilitzar per sortir del pou.
No demano que ningú ho entengui, nomès vull no ser jutjada pels ulls aliens.
Mentre la meva silueta es difumina lentament, intento acabar amb un malson que sembla que es repeteix.
No em veig en cor de seguir lluitant per amors immpossibles; ara tampoc tinc res a oferir-te.
Voldria dir moltes coses, moltes, però sento que encara em falta força.
Massa sovint noto que el mòn gira en direcció contrària a la que jo voldria.
10 comentaris:
en el fons això és el que volem la majoria, no ser jutjats...
I els amors impossibles s'han d'enviar a la porra, que si són impossibles no valen la pena i ens conpliquen la vida i ens fan perdfré temps i energies i quan se'ns passa la tonteria (perquè sempre acaba passant...) ens adonem del temps que hem perdut i que ja no torna. Sabent-ho a priori, millor no ficar-s'hi!A bones hores!
sort!!! ;)
M'encanta la dita que has triat per encapçalar el post, és de les meves preferides.
M'encanta la foto que has posat per acompanyar l'escrit, és com tenir la lluna en un cove de veritat.
M'encanta l'escrit que has fet, encara que no sigui alegre ni optimista, encara que m'entristeixi veure el teu patiment i notar el realisme en l'anàlisi de la teva situació. Però són les paralues d'algú que ha arribat molt avall, i que per tant parla des de les profunditats del seu cor. És l'unica manera de que les paraules adquireixin un significat palpable, que sonin de veritat. Espero que tot millori, que aviat siguis capaç de veure les coses d'una altra manera. Molts ànims.
amors imposibles????sense ells el mon no rodaria
Passa fulla... i borrón y cuenta nueva!!!
Vinga, quan les coses són impossibles no val la pena escarresar-s'hi!!!!
;-)
A vegades el que podem oferir no és el que pensem que podem oferir. Alguns pensen que poden oferir molt i no en tenen res per oferir, d'altres tenen molt per oferir però pensen que no en tenen res.
Potser sols et demanen un somriure, o la teva companyia.
Fa dies, la Joana (http://llddona.blogspot.com/) demanava frases pel seu blog. Li vaig escriure aquesta: "Si estimes alguna cosa, deixa-la anar. Si torna serà teva. Si no, mai t'ha pertangut". A veure si t'agrada.
I el món sempre gira en direcció contrària. Al menys, per a la majoria de gent.
M'alegro que hagis tornat a escriure. Jo també m'he pres un descanset... Somiar és necessari, però tocar de peus a terra també. On està la justa mesura? Cadascun hem de trobar-la. O potser no cal. Pèrquè, al capdavall, som en aquest món per viure, de la manera que vulguem. Però per viure.
Escrius tan bonic i tan trist alhora... M'agradaria poder fer alguna cosa per tu. Una abraçada, un petó enorme i molts ànims!!
el meu mon també em fa una micA LA punyeta... intento alinearme amb ell però quan bé una cosa bona l'allunya.. no entenc. Aix, és injust... però seguirem somrient smpre.
un petó
en aquests moments... estic igual que tu...
pff... i no m'agrada gens...
No estar com tu!! eh?!?! ja m'entens!!!!
Publica un comentari