Més es va perdre a Cuba

Vas arribar sense avisar, just en el moment que més ho necessitava. Sense pretendre-ho em vas fer ballar el cap, i encara el tinc en dansa...
Vas marxar de la mateixa manera; et vas allunyar de mi sense que jo t'ho hagués demanat mai. No hi ha pitjor toruta que el silenci o la indiferència. Però no sóc qui per demanar-te explicacions...

Crec que la distància no ofega els pensaments, que tan sols els endormisca. Saps tan bé com jo que els amors platònics que poden ser reals i els reals, platònics; i mai he cregut en amors impossibles. I que en aquest partit tu jugues amb avantatge...

I ara que havia començat a oblidar-te, pensant que més es va perdre a Cuba, tornes a entrar a la meva vida; però espero que aquest cop sigui per quedar't-hi.
Ben mirat, les històries mai acaben abans de començar i aquesta no podia ser-ne la excepció.

El llegir (no) fa perdre l'escriure

L'amor per la lectura s'aprèn però no s'ensenya.

El padrí tenia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes de llibres de totes mides, al mig de la sala una taula d'escriptori i un sofà encarat a la finestra. Li agradava ordenar-los per temes, autors, alfabèticament... Curiosament ningú no hi entrava sense que ell hi fos present, però jo era la nineta dels seus ulls i em deixava estar hores i hores a la petita biblioteca. Podia agafar qualsevol del seus tresors i fullejar-los amb la única condició que el tornés al lloc on l'havia trobat. Escollia un llibre a l'atzar, olorant unes planes plenes d'història i llegint-ne petits fragments.
Quan els seus ulls van perdre visió, em demanava un títol i la iaia llegia per ell; jo era massa petita per fer-ho...

Jo tot just tenia deu anys i acabava de guanyar els jocs florals de l'escola; en arribar a casa ell ja no hi era, però entre les seves coses la iaia va trobar una nota per mi:
"Cuida'm la biblioteca, estima-la com jo ho he fet i ves afegint-hi els llibres que s'ho mereixin. Però aquesta no és la meva herència, per a tu et reservo l'amor per la lectura"


Amb els anys, he entès que cada llibre és la porta d'entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginàries, un acompanyant de la soledat.
He aprés a enamorar-me dels personatges, a acaronar les paraules, a convertir-me en part del llibre.
He descobert que puc ser còmplice d'un munt d'històries, que puc viure moltes vides, que hi ha paraules que sembles escrites només per a mi.
He sigut capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, a construir ponts entre el passat, el present i el futur, a creure que els somnis no tenen límit, a fugir del món a través dels ulls dels autors.

Des de llavors, sempre que acabo un llibre en tinc un altre esperant a la tauleta de nit, impacient per iniciar plegats un nou viatge per l'espai i el temps.

Quedar-se amb un pam de nas

El va esperar tota la nit asseguda al tamboret del racó de la barra d'aquell bar. Els seus ulls es perdien en la foscor del local sense ser massa conscient d'allò que passava al seu voltant. El fum del tabac l'emboirava els pensaments.
El grinyol de la porta la retornaven al món real, desitjant que aquest cop fos ell qui hi accedís. No havien quedat, però intuïa que aquella nit el veuria. El cor li deia que havia de seguir esperant; el cap, que ja no valia la pena. Fins que al rellotge sense agulles els minuts van deixar de tenir 60 segons no va entendre que no vindria.
Qui sap si aquella nit en somnis el tindria més proper?
Només li quedava anhelar que potser l'endemà el veuria.

Sabia que la culpa era seva, tota seva, per esperar allò que no es posseeix.

Quan la senyora es vesteix, el rellotge no existeix

Guapa es la historia de quien no se da por vencido en el maravilloso mundo de encontrarse a uno mismo, de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos, de quien llena la almohada de inseguridades pero al levantarse siempre hace la cama, de quien sonríe de verdad y como antes sin darse cuenta de quien consigue que lo que quiere y lo que le apetece hagan las paces, de quien hace del tiempo un aliado sigiloso que, cada mañana y frente al espejo del alma, le hará sentirse cada vez un poco mas guapa.
La Oreja de Van Gogh

Estic farta que em diguin que faig mala cara, que m'he aprimat, que em veuen apagada...
Per sort aquests darrers dies he rebut una injecció d'autoestima; val a dir que ja em tocava!

Miro al mirall i m'agrada el què hi veig, m'accepto tal com sóc, només busco sentir-me a gust amb mi mateixa.
I no, ja no m'importa que intentis fer-me sentir menuda; potser algun dia t’ofegaràs en la meva indiferència.
No m'importen els cànons estètics; he descobert que la bellesa està als ulls del observador.
No m'importa ser més baixa que la resta de la gent; diuen que al pot petit hi ha la bona confitura (encara que n'hi hagi poca)
No m'importa sentir-me diferent; jo també sóc molt més guapa quan no em sento lletja

I és que avui em sento guapa, i qui em digui el contrari me'l menjo amb patates!

Tirar la pedra i amagar la mà

El seu únic delicte va ser estar al lloc i moment equivocat. També trobar-se a persones poc preparades, plenes de prepotència i xuleria.
No era un control rudimentari d’alcoholèmia, tenien ganes de passar's-ho bé, de demostrar que el poder de la gent augmenta si vas armat i amb una porra.
Va aturar el cotxe tranquil, tenia la certesa que després de bufar podria continuar; aquella nit no havia begut ni una sola gota.
El resultat: 0,00 ; però li agrairíem que ens acompanyés un moment al furgó, hem de fer un simple tràmit...
Fora els ulls dels testimonis tot era més senzill, ells es divertien i no corrien cap risc.
En cap moment va intentar revelar-se, les manilles l'impedien protegir-se. La pressió d'una bota a la cara no el deixaven ser conscient d'allò que realment estava passant. Les punys queien amb ràbia sobre el cos indefens, cada puntada era una mostra del seu odi acumulat. Sentia com l'asfalt li cremava la pell de la galta, com cada part d'ell s'anava debilitant i inclús va deixar de cridar que paressin i va perdre el coneixement.
Ells, espantats, van dur-lo a urgències. Potser aquest cop s'havien passat de la ratlla. Eren sis contra un i l’escàndol hauria estat massa gros.
Amb amenaces van aconseguir el seu silenci, fins i tot un d'ells va ser visitat per una petita fractura a la mà. La seva coartada era perfecte, llavors només els quedava detindre'l i seguir amenaçant-lo per tal de modificar la seva declaració.

Encara hi ha qui no sap que no hi ha el crim perfecte, hi ha detalls que sempre s'escapen encara que ells siguin professionals a detectar-los.
Els morats i rascades van tardar a desaparèixer; el temor i l'angoixa d'aquelles hores segurament no cicatritzaran mai.

Aquesta història és massa trista per no ser certa; massa propera per explicar-la d'un altra manera; tot i que encara no ha acabat. Després de dos anys d'espera haurà de tornar a reviure aquell mal son, a sentir un seguit de mentides, falses acusacions i denúncies per salvar la pell d'aquells que no ho mereixen. Sentir-se indefens davant la llei omple de ràbia, d'impotència. Però hi ha fets que no es poden manipular i a la llarga sé que tothom té el què es mereix.

Que ningú pensi que un uniforme dóna immunitat. Vull creure que tots som iguals i no uns més iguals que els altres.

Amagar el cap sota d'ala

No, no, a mi no m'enganyes!
Creus que no m'he fixat que poses música a tots els moviments; que vesteixes els meus sentiments de colors sense ni adonar-te'n; que amb mi t'agrada jugar al gat i a la rata...
T'he mirat de reüll i he pogut veure guspires de màgia; sé que pausadament t'apropes als racons més obscurs del meu cor i hi encens un llumí; que intentes fer-te l'humà i l'imperfecte....
No he passat per alt que brilles amb llum pròpia, que tens el do de suavitzar-me les tensions, d'esmicolar la tristesa; que intentes robar-me el cor amb escuma de trossos d'estel...
Digues, on les has amagat? Ves amb compte, un àngel sense ales no pot volar.

Amb mi no conjuris encanteris, saps que corro el risc d'enamorar-me'n.

Qui no es consola és perquè no vol

L'edifici l'alça imponent davant els vianants, observant la marea humana que oneja dia i nit; aquesta no s'atura a contemplar-lo detingudament, però sembla que això no importa.
El hall es presenta majestuosament, grans escalinates et conviden a accedir-hi. La il•luminació és abundosa, deixant pocs racons en segon pla, orfes de llum.
El passadís es corba intentant jugar a cuit i amagar amb els visitant; segurament s'entretenia més quan les joies i els vestits de gala eren la seva presa.
Una mena de pingüins t'ajuden a cercar la teva porta. La cortina s'enretira i es pot entreveure el què fa molt temps que imaginaves. L'aire de l'interior t'envolta fins atrapar-te, et comprimeix el pit i la pell s'eriça. Hi ha espais que emocionen, i aquest n'és un.
Finalment aconsegueixes seure al lloc que et correspon, les llums sembla que et somriguin es van difuminant fins quedar un ambient tènue... Aquest cop no s'aixeca el teló, però surt a l'escenari qui tu esperaves. El món s'atura durant uns instants, el cap deixa de pensar i l'oïda s'aguditza. Ella deixa que la seva veu brolli, invadeixi l'espai. L'aire de la sala vibra i durant dues hores s'evadeixen les preocupacions, trobant-te dins un núvol de cotó.

Els comiats sempre són emotius, però aquesta és diferent: la màgia per avui s'ha acabat, però això és el seu nou principi.

Sí, sí... Ahir hi vaig estar, mirant enrere i buscant entre els meus records...